2 D'ABRIL, DIA DELS AUTISMES

Hui és 2 d'abril, el Dia Mundial de Concienciació sobre l'Autisme.

No és una data de la que jo fora coneixedor, de no ser perquè fa un parell de dies una amiga em va passar un àudio al que  parlava de la seua experiència personal com a mare d'un xiquet autista. És una persona a la que estime i admire. Una dona que ha sabut créixer amb el seu fill, i que per a mi és un exemple de cóm una persona accepta les circumstàncies de la seua vida i les viu amb felicitat.

El seu àudio em va emocionar. La conec i sé que tot el que diu és ben cert i que parla amb el cor a la mà. Diu coses que són molt interessants, i una entre elles em cridà molt l'atenció: L'Autisme no és una malatia, és una manera d'estar al món i a la vida.

Animat pel seu àudio vaig anar a la xarxa buscant informació sobre l'Autisme, i altre detall important és quan alguns articuls parlen d'Autismes. El ventall sembla que és molt extens.

Em cridà també molt l'atenció que l'Autisme encara és considerat a alguns escrits com un trastorn mèdic, i que de fet apareix al famós DMS. Certament (des de la meua ignorància) m'agrada més la visió més antropològica i  de l'evolució filogenètica, que considera els Autismes com una manera de ser.

Val a dir que aproximadament un 1% dels xiquets tenen algun tret característic de l'Autisme amb major o menor intensitat. Poca broma...

Els Autismes (com altres tantes maneres "d'estar al món") ens posen davant de situacions personals, familiars i socials delicades, complicades, colpidores, que fan patir. I a les quals estem obligats moralment a donar resposta com a societat. Sovint pensem que la "societat" ho és de "gent normal", que les persones que no ho són formen part de la societat, pero no tant...

Segurament aquest pensament és hereu d'anys en els que s'amagaven a les persones que "no eren normals". Però com a creença limitant i que ens allunya de l'ideal humà, cal que la fem fora de la nostra ment i del nostre cor.

Com a repte tenim el de construir una societat humana, on totes les persones, "normals o no" troben el seu lloc on viure, treballar, estimar, gaudir de la vida... I això vol dir mesures concretes encaminades a garantir la igualtat d'oportunitats. Per tant cal tractar a cada persona en funció de les seues necessitats i circumstàncies, per a que totes i tots puguem arribar a eixe ideal de felicitat.

Gràcies.

EL PREU DE DECIDIR

Prendre decisions té sempre un alt component de risc. Una vegada has decidit (o no)  fer la tria, el ventall d'opcions es queda reduït. Abans de decidir teníem davant nostre tota un sèrie d'escenaris possibles, una vegada feta la tria, només tenim una opció, llevat que el procés siga reversible.

Decidir és triar i també (i molt important) destriar, descartar, renunciar...

Decidir té sempre un component d'experimentació. Saps el que tries, però no pots saber tot el que ocorrerà, ni tampoc el que hagués passat elegint una altra opció. Tots sabem que la vida no ens dona projeccions contrafactuals. Podem imaginar-nos qué hagués pogut passar, aplicant tota mena d'esbiaxos, però saber, el que es diu saber, impossible. Cal considerar que els esbiaxos juguen sempre amb l'avantatge de conéixer la tria factual, i part dels resultats i de les conseqüències.

Amb tot és fàcil caure en la temptació de voler reescriure la història, cosa absolutament impossible, ja que la vida no és un procés reversible com bé sabem. En aquest reescriure la historial fem servir els resultats factuals per tal de demostrar que el millor hagués estat decidir altra opció, però exàctament el mateix faríem si l'opció escollida hagués estat una altra. Aplicaríem els mateixos esbiaxos i procediments d'anàlisi.

Una vegada feta aquesta introducció, podem centrar-nos en la situació que vivim, en la pandèmia que ens ha fet un veritable "escac" a tota la societat. Sabent el que sabem (de ben segur és molt més el que no sabem), és molt problable que les manifestacions, congressos, events esportius i no esportius, viatges, etc. celebrats el cap de setmana anterior al "confinament" s'hauríen d'haver suspés. Amb molta probabilitat la situació a hores d'ara seria molt millor, no tindríem el número de gent contagiada ni de persones mortes que patim.

Si s'hagués triat eixa opció ara la situació seria millor, no sé si molt o poc, però millor seria. Òbviament els resultats i les conseqüències en forma de persones contagiades i mortes seria diferent al d'ara. I ací ve una pregunta: Quina lectura hauríem fet d'eixos resultats?

Alguns analistes (de totat mena) haurien dit que "encara com", però segurament d'altres que "no era per a tant", que igual s'havia sobreactuat. En aquesta última opció s'hauria comés l'esbiaix del que hem parlat abans: Aplicar el resultat d'un procés factual a un altre contrafactual.

A això se li diu jugar amb avantatge i també oportunisme (almenys en llenguatge coloquial).

Decidir sempre implica el risc d'equivocar-se, i triem el que triem sempre hi haurà "guanys" i "pèrdues" en qualsevol escenari, tant en el factual (el que s'ha triat) com en els contrafactuals.

Aquesta crisi ens pot ensenyar moltes coses de cara al futur. Entre elles que és millor sobreactuar que lamentar, passar-se'n que quedar-se curt...

Hi ha un refrany valencià que diu: "Per haver-ne prou n'ha de sobrar". Doncs això...